Mapping Barcelona (6)

•El Ejido Barcelona (Tlahualilo de Zaragoza), Durango, Mexico

Population: 7
Elevation: 1,100 m.

El Ejido Barcelona is a town belonging to the municipality of Tlahualilo de Zaragoza in the state of Durango. Located at 1,100 meters above the sea level. It has 7 people: 5 men and 2 women, and 3 houses. It is but a ghost town, and prosperous market town, now only ruins remain decrepit.

Old water paradise. Other time was one of the largest producers of watermelon and cantaloupe in the country. Now only the remnants of a community that migrated from lack of water and drought, despite the construction of an irrigation system. It belongs to a series of properties that from 1891 to 1900 and began to found with names and other references peninsular Spanish provinces because of Spanish investors were concessions to exploit the land. Properties as la Providencia, las Rosas, Adán, Eva, El Zacate, El Zorrillo, Córdova, Valencia, Toledo, de la Tijera, de San Julio, San Francisco de Horizonte y Lucero, Horizonte, Arcinas, de Ceceda, Iberia, Madrid..

Of all the properties there is no trace of the original property. Only Tlahualilo village, which is the municipal seat, retains ownership of the offices of the Compañía española. El Ejido Barcelona was a place that lived 77 people with all possible comforts, and one of the most prosperous in the region. Celebrated as patron saint on March 18. So much water was now nothing … In the rainy season it is almost impossible to get there by car from the winding and earth chewy. If it is best to get rained on horseback, vehicles get stuck.

Mexico 1606

This is an interesting (and often despised) map of New Spain in 1606 by Hondius and Mercator. It covers the viceroyalty granted to Hernán Cortés after the conquest of the Aztec empire. This map is influenced by Ortelius map of 1579. Displays a combination of mapping known and speculative elements. Mexico City appears in the center-right as it was surrounded by water at the time of the conquest. The coast and mining regions in the north and west, and Lake Chapala (Chapalicum Mare), for example, are drawn with precision and rigor. However, when further north, in the sparsely explored, mapping becomes more speculative. The great inland sea to the north-west islands draws clearly drawn from indigenous legends.


In his letters to the Habsburg Emperor Charles V, king of Spain, the Spanish conqueror Hernan Cortes exalted deeds and describe the population and the wonders of the new territories he had conquered. This map, published with letters of Cortes, gave the Europeans the first image of the Aztec capital, Tenochtitlan. Although in ruins at the time of the publication of the map (1524), the island city, the district Aztec ceremonial center, has a mystical aspects of order and certainly enigmatic. The smaller map on the left represents the Gulf of Mexico.


Tlahualilo de Zaragoza

The original inhabitants of Tlahualilo Zaragoza were the tribes of the marjal, salineros, toboso, cocoyomes, tarahumaras and tepehuanes. These tribes lived around the lagoon known as Laguna del Caiman and Tlahualilo Lagoon. Baron Humboldt, scientist and historian, described as an island Tlahualilo lagoon in his work on the New Spain.

1851: The Spanish nationality Ibarra brothers along with a handful of men founded the first town in the northwest of what is now Tlahualilo, discover sulfur mine by name and give this place “The Lord of the Agony.”

In 1888 the family settled in the territory of the property of the La Campana. La Campana was the first to produce crops. Note that this property was built by the British Company that took possession of these properties at the end of the nineteenth century. Initially it was planned for the Spanish Company, but this could not pay the loans that had contracted with the Bank of London of Mexico. The goal of the company was to build 33 properties on Spanish agricultural workers and employees participate confidence. But it was just a project.

1895: Between 1891 and 1894 found numerous properties. Crop lands are opened to the properties of Providencia, Rosas, Adam, Eva, El Zacate, El Zorrillo.. Missing the last four, Barcelona, ​​Cordova, Toledo and Valencia, the latter also disappeared because of the cost water consumption.

1896: The Spanish saw the need for a strong hiring blacks, between 700 and 1,000 families who worked in the cotton harvest: up to two and a half million tons. For gastrointestinal diseases foreigners began to die, other people left, many were returned to the United States, primarily in Oklahoma, where they were originally.

The British Company, made what was the first work of irrigation: A channel which started from the left bank of the river Nazas at the height of which was the property of San Fernando. In this work we used 2,000 men with hours of 6 am to 12 a day, 3 to 5 in the afternoon, with the only working tools shovel and baiards lagoon.

Photography: Noe Macias

Excerpt from the blog  Encuentro Ciudadano  Lagunero, 3 June 2012

Last year Pedro Arrojo, professor at the University of Zaragoza, came to La Laguna for the second time. During his talk he confessed that, in his first time in our country, had asked the lagoons that give name. Great was his surprise to learn that we have been more than six decades lagoons orphans. It was then that he learned that up to half of the twentieth century here was great and unique wetlands. A Laguna region without lagoons. For millennia, from the last Ice Age, it was a desert periodically flooded by the two largest rivers in Mexico that never reach the sea: the Nazas and Aguanaval.

Zone of Silence

The Zone of Silence was documented for the first time in the 30’s by Francisco Sarabia, Mexican pilot who said his transmitter failed mysteriously while flying in the area. Since then, many people who have visited the area explained that the radio signals are broken into it, and leave compasses point to magnetic north. A logical explanation for this phenomenon could be the high concentration of iron from the constant fall of meteorites. Sometime in time, this large tract of land was under the waters of the Sea called Thetis, demonstrated by the presence of marine fossils in the area. The Zone of Silence there are endemic species as the desert tortoise and reptile unique in the world.

In the early 70’s when a rocket from NASA, the Athena, he lost control and went down in the region. Immediately a team of Americans to get the device to locate and hire some locals to help comb the area. Interestingly, despite all the resources used, including aircraft, research lasted for several weeks. Finally, locate the rocket, lay a short stretch of road from the station Carrillo, to remove the remains of the device and, in addition, in the event that were contaminated with radioactive waste, embarked several tons land area neighboring the site of impact. The operations were performed under a strong safety device, so that even the locals could see the remains of the rocket.

Soon came the version that just on the other side of the world, somewhere in Tibet and Nepal, was under the same area, so the area is regarded as a center where power was concentrated land .

Estado de Durango. Enciclopedia de los municipios.
Encuentro Ciudadano Lagunero
VII Photo Agency
Wikimedia Commons

Mapping Barcelona History (6) (1842-1847)

  • 1842-1843
Throughout the 19th century, the Spanish State (and, indeed, many other States throughout Europe) treated any conflicting issue (a revolt, the trade unions, or a political showdown), as if it was a problem of public order. And given that there were no specialized forces, he went to the only armed force available, which was the army. For years and years, the fundamental objective of the army will keep “the order”, suppressing any opposition to the State. Why Barcelona ended in 1842 and 1843 bombed. Girona in 1843 and Pamplona you had been in 1841. There is a second reason. At the time he was beginning to be a thriving anti-catalanism which caused everything that happened in Catalonia were enormously suspicious. More reason, therefore, for not having no contemplations with a city like Barcelona.

Una rebel·lió de Barcelona contra els conservadors va fer que es decidís nomenar Prim governador militar i comandant general de la província de Barcelona l’agost de 1843. Va ser al tram baix de la Riera d´Horta on va pronunciar la seva cèlebre frase “O faixa o caixa” (és a dir, o rebre la faixa de general, o la caixa per a l’enterrament) en veient l’alçament de Sant Andreu del Palomar a la Revolta de la Jamància, i va combatre amb energia els revolucionaris de la insurrecció que dominaven part de la ciutat i algunes zones pròximes, sometent Barcelona i Sant Andreu del Palomar a un dur bombardeig entre el 6 de setembre i el 18 de novembre de 1843, fins a derrotar-los i deixar la ciutat pacificada i amb una tercera part dels edificis derruïts.

  • 1846-1848

Més que no pas una guerra estrictament carlina, fou una revolta catalana contra la dictadura dels moderats (Ramón María de Narváez) i contra un seguit de mesures que pertorbaven la vida del país (quintes, aranzels), en la qual participaren, a més dels carlins (anomenats en aquesta època montemolinistes), progressistes i republicans.

  • 1847

La Universitat de Toronto ha lliurat la Guia de Barcelona para 1847, obra de Miguel Dubá y Navas. Per conèixer una mica més aquesta guia, i d’altres,  podeu dirigir-vos a Bereshit  i Piscolabis librorum. Per situar-vos geogràficament en aquella època, he escollit dos mapes militars excepcionals que dibuixen la plana de Barcelona de manera prou clara. Trepitjarem, doncs, una mica aquell sòl de la Barcelona a punt d’esclatar muralles enllà (i muralles endins).


Títol del mapa:

Configuración del llano de Barcelona comprendido entre la Sierra de Tibidabo y el mar, y desde el río Besós al Oeste de la montaña de Monjuic:: Puestos de la línea de circunvalación proyectada contra la Ciudad, ocupados actualmente por las fuerzas nacionales existentes, que serán reforzados, así como guarnecidos también con las tropas que lleguen los que no han podido ser hasta ahora por la escasez de aquellas según lo dispuesto al efecto por el Excmo. Sr. Capn. Genl. D. Miguel Araoz, hoy 21 de Setiembre de 1843.

A la Llegenda anomenada Advertencias, s’hi diu el següent:

1a. Los enemigos ocupan Barcelona y la población de S. Andrés del Palomar
2a. La linea de circunvalación que pasa por las casas más avanzadas del llano sobre la ciudad, unas al alcance de las 1.500 varas, y otras fuera de él
3a. La linea defensiva y contravalación* sobre las avenidas al llano contra los pueblos y caserios de la falda de la Sierra.
4a. La numeración del 1 al 52 indica las casas que han de ocuparse para la referida linea de circunvalación. La 5, 6 y del 53 al 73 las que lo han de ser para el establecimiento de contravalación.

* Línia que forma l’exèrcit sitiador per impedir la sortida dels assetjats.

Detalls, molt explicatius de la plana de Barcelona realitzat pel cos d’enginyers de l’exèrcit espanyol al 1847.  Podeu veure la versió íntegra a Barcelona (4).


Biblioteca Digital Hispánica
Enciclopèdia Catalana

The Government of Catalonia proclaimed the Republic


Les relacions entre les institucions catalanes i la Monarquia Hispànica han arribat a un punt extremadament crític. Les disputes polítiques, fiscals, jurídiques i ideològiques que s’arrosseguen des de fa temps han derivat en una fase de confrontació oberta. Des del punt de vista de les institucions catalanes, la política del Regne d’Espanya ha suposat un desastre per a Catalunya. Els greuges es concreten en:  la introducció de noves càrregues fiscals, prejudicis en el món del comerç i la continuada vulneració de les lleis i constitucions catalanes. Els catalans se senten menyspreats i, en conseqüència, es rebel·len perquè no tenen voluntat política per consentir la vulneració de les seves constitucions, sense acords, sense agraïments ni recompenses —ni tan sols honorífiques. Els catalans fan responsable directe al govern de Madrid —destacant de manera especial la decadència general de la monarquia. En conseqüència, els catalans no accepten ser considerats rebels, ja que és legítima la defensa pròpia, basada en el dret natural, davant la tirania.

En aquests moments, els catalans tenen consciència de l’excepcional moment històric que viuen, per amor a la terra, d’acord amb la seva teoria revolucionària, de l’esperit simbòlic i el valor específic que donen als precedents. En conseqüència, el 16 de gener de 1641 Pau Claris va proclamar la República Catalana.

The relations between the Monarchy and the Catalan institutions have reached an extremely critical. The political disputes, tax, legal and ideological crawling long have derived a phase of open confrontation. Since the point of view of the Catalan institutions, the political of the Kingdom of Spain has supposed a disaster for Catalonia. The Grievances down concretise in: the introduction of new fiscal loads, prejudices in the world of the trade and the continued violation of the laws and Catalan constitutions. The Catalans do responsible direct to the government of Madrid —highlighting of special way the general decadence of the monarchy. As a consequence, the Catalans do not accept to be considered rebellious, since it is legitimate the own defence, based in the natural right, in front of the tyranny.

In these moments, the Catalans have consciousness of the exceptional historical moment that live, for love to the land, in accordance with his revolutionary theory, of the symbolic spirit and the specific value that give to the precedents. As a consequence, the January 16, 1641 Pau Claris proclaimed the Catalan Republic.

Aquest curiós mapa de Catalunya orientat al Sud es obra, possiblement, de Jode del 1641. Publicat dins:
This curious map of Catalonia facing South, possible work by Jode in 1641. Posted in:
Theatre geographique de France contenant les cartes particulieres de ses provinces & pays adjacens. Paris: P. Mariette, 1650.


Text basat en La República Catalana de 1641: Un foc d’encenalls de Núria Florensa i Soler.
Text based on La República Catalana de 1641: Un foc d’encenalls by  Núria Florensa i Soler.

Eurotopia with beer

La Europa de Heineken

La Europa de Heineken

Crec que el pobre  s’avorria com a jubilat. El senyor Heineken va fer l’última cervesa mirant-se Europa amb el color verd del seu negoci i, emparat per dos historiadors, va veure una Europa com aquesta. Els que vivim a la península Ibèrica ja ens sobte la visió una mica massa desorientada dels regnes històrics, cultures i societats de la península. No hi ha rés com no saber en que gastar els diners. Els que viuen a llocs estranys per nosaltres, probablement tinguin el mateix problema que aquí:  Bretons, savoians, napolitans, occitans, lapons. Fins i tot  Suïssa, Gènova, Trieste… El facsímil s’anomena Els Estats Units d’Europa, una Eurotopia?., que es basava en el fet de reorganitzar fronteres per enfortir el projecte supranacional amb un lema com ara Una unió cada vegada més estreta, que també podria ser lema per la marca de cerveses. La proposta de Heineken, donaria lloc a la creació de desenes de nous estats europeus, el que tindria una grandària de població relativament petit (majoritàriament entre 5 i 10 milions ), amb aquesta base històrica (molt relativa) i ètnicament homogènia (tampoc cal ser erudit per veure les ficades de pota).

El petit és bonic,  és un resum breu del pensament de Leopold Kohr (1909-1994), un filòsof austríac influenciat per l’anarquisme i el moviment verd. En la seva obra més coneguda, El Ensorrament de les Nacions, va aplicar la seva teoria de mida per a les nacions. Per què?. Dit fàcilment: Quan més gran més problema.

La Europa de Leopold Kohr

La Europa de Leopold Kohr

La Europa de les Nacions de Leopold Kohr

La Europa de les Nacions de Leopold Kohr


Leopold Kohr Online
Big Think

Constitutions y altres drets de Cathalunya, Barcelona, 1704

English: Catalan Constitutions 1st Volume, 170...

The Catalan constitutions were promulgated by the Corts of Barcelona. The first constitution was promulgated by the court of 1283. The last ones were promulgated by the court of 1702. The compilations of the constitutions and other rights of Catalonia followed the Roman tradition of the Codex.

Shortly after the end of the War of the Spanish Succession, Philip V of Spain issued the set of decrees known in Spanish as the Decretos de Nueva Planta and in Catalan as the Decrets de Nova Planta. This series of decrees abolished the separate laws of the territories that supported his rival to the throne, the Archduke Charles of Austria; this included all territories of the Crown of Aragon. The Decretos attempted to make Spain into a centralized state on the model of France, applying the laws of Castile to all of Spain. These acts were promulgated in Valencia and Aragon in 1707, and were extended in 1716 to Catalonia and the Balearic Islands (with the exception of Menorca, a British colony at the time).

Thus, the Catalan Constitutions were effectively abolished by the King’s authority after his military victory, rather than through any legislative process within Catalonia itself. The change ignored the Catalan Constitutions’ own provisions for how they were to be amended or reformed.

L’any 1701, recentment sotmesa Catalunya a la dinastia borbònica, es reemprengué l’acció legislativa de les Corts, estroncada des de les celebrades el 1599, puix que la Cort tan conflictiva del 1626 havia restat inacabada i sense produir cap norma legal. Feia 75 anys que no se n’havien celebrat i, per a preparar amb més encert la nova cort, la Diputació General de Catalunya feu reeditar l’obra de Lluís de Pequera Práctica, forma y stil de celebrar Corts Generáis en Catalunya y matéries incidents en aquelles. En aquella Cort General el jove rei Felip es mostrà respectuós, i fins i tot generós, amb el principat de Catalunya, a canvi del no menys generós donatiu que rebé dels seus sotmesos. Feliu de la Penya no s’estigué de reconèixer que les constitucions d’aquella Cort foren les més favorables de les que havia obtingut Catalunya. Per la seva banda, un dels ministres de Felip V digué, amb disgust, que ”lograron los catalanes cuanto deseaban, pues ni a ellos les quedó que pedir, ni al rey cosa especial que concederles, y así vinieron a quedarse más independientes del rey que lo está el Parlamento de Inglaterra”. En aquesta Cort, que durà encara una part del 1702, s’acordaren 96 constitucions, capítols i actes de cort, que es donaren a l’estampa i veieren la llum l’abril d’aquell mateix any.

Es prengué l’acord de fer una reimpressió dels tres volums de les Constitucions i altres Drets de Catalunya prenent com a base l’edició de 1588-1589, a la qual caldria afegir les constitucions produïdes en la Cort que s’estava celebrant i les de la Cort de l’any 1599, com també posar al dia, fins aleshores, la relació dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó i renovar els índexs de títols de capítols de cort i els alfabètics. Així, en la reedició, només hi hauria una nova compilació pel que feia al dret paccionat, però no al de pragmàtiques.

Per tal de dur-ho a terme, es nomenà una comissió formada per fra Baltasar de Montaner i Çacosta, abat del monestir de Sant Cugat del Vallès, el doctor Josep de Solà i Guardiola, donzell, i el doctor Salvador Massanès de Ribera, ciutadà (hi eren representats, doncs, els tres estaments), els quals també tindrien al seu càrrec la correcció de l’estampat.

Europa 1700

Segons un antiquíssim usatge, ”cada nació escull la seva propia llei”. I és ben cert, car el que caracteritza una nacionalitat és el dret que ha creat, potser mes encara del que ho fa l’idioma. Amb paraules d’Enric Prat de la Riba, hom pot afegir que el dret és fruit de la consciència del poble, que, fent-lo a semblança seva i segons les seves necessitats, referma el seu sentit de nació. El nostre ordenament jurídic, que s’havia anat elaborant des de segles, ha subsistit en bona part fins avui, malgrat les envestides que ha anat rebent de l’assimilisme foraster.

La mentalitat jurídica catalana en l’estructuració de la fixació del dret que s’havia anat produint era de compilació, no de codificació. Amb aixó la normativa es podia tenir al dia, sense fer res més que anar introduint les noves constitucions i relegant el que s’havia exclòs de vigència. La darrera d’aquelles compilacions fou la que es portà a terme en compliment d’un capítol de la Cort General celebrada a Barcelona els anys 1701 i 1702, que els diputats i els oïdors del General del Principal de Catalunya -l’antiga Generalilal- feren estampar a despeses d’aquesta l’any 1704, en tres volums, sota el títol de Constitucions i altres Drets de Cathalunya, que tingué la validesa de text oficial.

Mapa del món de 1700. Magallanes-Scherer

Mapa del món de 1700. Magallanes-Scherer

…Com lo Senyor en Ramon Berenguer Vell, Comte, e Marquès de Barcelona, e subjugador de Espanya hagué honor, e vehé, e conec, que en tots los plets de aquella terra no podien ésser observadas las leys godas, e vehé molts clams, e molts plets que aquellas leys no jutjavan, specialment ab loament, e consell dels seus prohòmens, ensemps ab la sua molt sàvia muller Adalmús constituí, e mès usatges, ab què tots los clams, e los malfets en aquells insertats, fossen destrets, e pledejats, e ordenats, e encara esmenats, o venjats. Açò féu lo Comte per authoritat del Jutge, qui diu, que.l Príncep haja electió, e licèntia, de ajustar leys, si justa novitat de plets ho requerrà, e que sie tractat per la discretió de la Reyal Majestat, en qual guisa començament de plet sie a leys ajustat. E la Reyal potestat sola sie franca, en totas cosas qualsevol pena manarà ésser posada en plet. E los Usatges que mès lo Senyor Comte començen axí…


Editorial Base


Mapping Barcelona History (5) (1841-1860)

L’any 1818 Barcelona tenia 83.000 habitants. El 1850, només 32 anys després, la xifra havia augmentat fins als 187.000. L’àrea que ocupava la ciutat, però, restava invariable. Les muralles que envoltaven el nucli urbà feien impossible la seva expansió. Si la ciutat necessitava créixer, només ho podia fer en alçada, afegint plantes als edificis que ja existien o inventant-se nous espais a través d’arcs que permetien cobrir parcialment els carrers. En aquella Barcelona de carrerons estrets i traçat laberíntic mancaven l’espai i les infraestructures. Les cases no tenien ventilació. Les condicions higièniques eren pèssimes. L’esperança de vida era de 36 anys per a les classes benestants i de 23 per a les més humils. La ciutat s’ofegava. Paradoxalment, estava envoltada per un ample espai erm. L’obsessió defensiva havia fet imposar la prohibició d’edificar a tota l’àrea que quedés a distància de tret de canó.

Barcelona 1806. Sector actual Plaça Catalunya-Rambla Canaletes. Autor: Moulinier.

Barcelona 1806. Autor: Moulinier.

El 1841 l’Ajuntament de Barcelona va convocar un concurs per promoure el desenvolupament de la ciutat. L’11 de setembre de 1841 va fallar el premi a favor del doctor Pere Felip Monlau metge i higienista autor del treball Abajo las murallas, Memoria acerca de las ventajas que reportaría á Barcelona y especialmente á su industria de la demolición de las murallas que circuyen la ciudad  en el que es demanda una expansió des del riu Llobregat al Besòs.

L’àmplia difusió del projecte i l’impuls popular va provocar enfrontaments com el del 26 d’octubre de 1842 en què la Junta de Derribo va enderrocar part de la Ciutadella, fet que va provocar que el general Espartero bombardegés Barcelona des del castell de Montjuïc el 3 de desembre i ordenés la seva reconstrucció amb una despesa de 12 milions de rals a costa de la ciutat.

El 1853, un any abans de començar l’enderrocament de les muralles, l’ajuntament va començar a preparar-se per la següent etapa creant la Comissió de les Corporacions de Barcelona. Convertida més tard en la Comissió de l’Eixample; comptava amb representants de la indústria, els arquitectes Josep Vila, Francesc Daniel Molina, Josep Oriol Mestres, Josep Fontserè i Domènech, Joan Soler i Mestres, i representants de la premsa: Jaume Badia, Antoni Brusi i Ferrer, Tomàs Barraquer i Antoni Gayolà.

Barcelona per districtes. Sistema Acklin. Sala editor. 1855

Al 1854 el govern d’Espartero i O’Donnell donà llum verda al projecte que fou promulgat com a real ordre per Isabel II. Coincidia tot plegat amb l’annexió a la ciutat de les poblacions circumdants d’Horta, Gràcia, Sant Andreu del Palomar, Sant Martí de Provençals, Sarrià, Sants…

El 7 d’agost de 1854 van començar els treballs d’enderrocament de les muralles, en un nou context revolucionari de tendència progressista i alhora de crisi econòmica i de salut pública, amb un nou brot epidèmic del còlera.

Aquarel·la de Francesc Soler i Rovira datada l’any 1855 que mostra l’estat d’enderrocament de les torres i les muralles al sector de Canaletes, a l’espai actual del carrer de Pelai.

El 1855, el Ministeri de Foment va encarregar a Cerdà l’aixecament del plànol topogràfic del Pla de Barcelona, que era l’extensa zona sense urbanitzar per raons militars que hi havia entre Barcelona i Gràcia i des de Sants a Sant Andreu de Palomar. Persona molt sensibilitzada amb els corrents higienistes, va aplicar el seus coneixements a desenvolupar, pel seu compte, una Monografía de la clase obrera (1856), completa i profunda anàlisi estadística sobre les condicions de vida intramurs a partir dels aspectes socials, econòmics i alimentaris. El diagnòstic fou clar: la ciutat no era apta per a «la nova civilització, caracteritzada per l’aplicació de l’energia del vapor a la indústria i la millorar de la mobilitat[14] i la comunicativitat» (el telègraf òptic era l’altre invent rellevant).

Explanada de la Plaça de Catalunya, sense muralles en l’any 1858 segons una pintura de Marti Alsina, a la dreta l’estació dels FC de Martorell

Conscient d’aquesta mancança, Cerdà va començar sense cap encàrrec a estructurar el seu pensament, exposat sistemàticament molts anys després (1867) en la seva gran obra: Teoría General de la Urbanización. Un dels trets més importants de la proposta de Cerdà, allò que el fa sobresortir en la història de l’urbanisme, és la recerca de coherència per comptabilitzar els requeriments contradictoris d’una aglomeració complexa. Supera les visions parcials (ciutat utòpica, cultural, monumental, racionalista…) i es lliura a la recerca d’una ciutat integral.

El pla de Barcelona. 1861. Autor: Ildefons Cerdà i Leopoldo Rovira

L’any 1859 és l’any definitiu de l’eixample. El 2 de febrer, Cerdà va rebre l’ordre del govern central perquè verifiqués l’estudi per a l’eixample en un termini de dotze mesos. L’ajuntament reacciona immediatament convocant el 15 d’abril un concurs públic sobre plans per a l’eixample amb data límit el 31 de juliol, si bé es va ajornar al 15 d’agost. Mentrestant, Cerdà no perdia el temps, va acabar el seu projecte i es va dedicar a mostrar-lo -per guanyar suports a Madrid- a Madoz, Laureà Figuerola i al director general d’Obres Públiques, el marqués de Corvera.

Però el 9 de juny de 1859 és la data en què definitivament el govern central mitjançant una reial ordre, aprova el pla de l’eixample dissenyat per Cerdà. A partir d’aquest moment se succeeixen les picabaralles de tipus tècnic, polític i econòmic entre el govern central i el municipal. Pel que fa al concurs municipal, es van presentar tretze projectes, resultant guanyador per unanimitat el d’Antoni Rovira i Trias el 10 d’octubre de 1859. Seguint una reial ordre de 17 de desembre, tots ells més el de Cerdà varen ser exposats indicant la qualificació merescuda, abstenint-se l’Ajuntament d’avaluar el de Cerdà. El concurs estava dotat amb un premi de 80.000 rals, medalla d’or i el bateig d’un carrer amb el nom del guanyador, 10.000 rals i medalla de plata pel primer accèssit i 5.000 rals per als segon i tercer accèssit.

La qüestió queda definitivament resolta el 8 de juliol de 1860 en què el ministeri ordenà l’execució del Pla Cerdà.
El 4 de setembre de 1860 la reina possà la primera pedra de la primera casa de l’Eixample, la de Manel Gibert a Plaça Catalunya.

  • Projecte  Francesc Soler i Gloria.

El projecte de Francesc Soler i Gloria, que va obtenir el primer accèssit, plantejava un desenvolupament en quadrícula basat en dos eixos: un que seguia una línia cap a França paral·lel al mar i l’altre cap a Madrid per l’antiga carretera de Sarrià. Les dues convergien a la ciutat emmurallada. Proposava a l’altre costat de la muntanya de Montjuïc un barri industrial, idea precursora de l’actual Zona Franca. La connexió de la ciutat vella amb Gràcia la plantejava fent un nova avinguda que partia des de l’actual plaça de la Universitat. El seu lema era: «E».

  • Projecte Daniel Molina
D’aquest projecte no se’n conserva documentació, llevat de la solució proposta per a la plaça de Catalunya. El seu lema fou: «Higiene, comoditat i bellesa».
  • Projecte Miquel Garriga i Roca.

L’arquitecte municipal Miquel Garriga i Roca va presentar sis projectes. El millor qualificat responia a una solució de quadrícula que unia la ciutat amb Gràcia, deixant només esbossades les línies que haurien de continuar desenvolupant la futura trama. El seu lema fou: «Un sacrifici més per contribuir a l’Eixample de Barcelona».

  • Projecte Josep Fontseré i Mestre.

Josep Fontserè i Mestre era un jove arquitecte fill de l’arquitecte municipal Josep Fontserè i Domènech i va obtenir el tercer accèssit amb un projecte que potenciava la centralitat del passeig de Gràcia i enllaçava els nuclis veïns amb un joc de diagonals que respectaven les seves trames originals. El seu lema era: «No destruir per edificar, sinó conservar per rectificar i edificar per engrandir».

  • Projecte Antoni Rovira i Trias guanyador del concurs municipal.

Projecte guanyador, segons el consistori municipal,  basada en una malla circular que envoltant la ciutat emmurallada creixia radialment, integrant de forma harmònica els pobles del voltant a través d’avingudes. Es va presentar amb el lema: «Le tracé d’une ville est oeuvre du temps, plutôt que d’architecte».[11] La frase és original de Léonce Reynaud un referent arquitectònic de Rovira. La trama de Rovira respon a un model d’eixample contemporani i residencial com el Ring de Viena o el projecte Haussmann a París. Aquest model estava més alineat amb la futura Großstadt capitalista que reivindicaria la Renaixença i la Lliga [12] i es basava en la connectivitat de les diferents zones a través del transport públic i grans carrers radials.

Ja abans de la seva aprovació va comptar amb l’oposició municipal més per allò que representava (la imposició des de Madrid), que pel seu contingut. Les elits de Barcelona van actuar en contra del pla de la mateixa manera que ho estaven fent contra les creixents protestes populars. El caràcter antiautoritari, antijeràrquic, igualitari i racionalista del pla topava directament amb la visió de la burgesia que preferia tenir com a referent de nova ciutat París o Washington amb una arquitectura de caràcter més particularista. La figura de Cerdà també generava antipaties entre els arquitectes que no li podien perdonar l’afronta que havia suposat adjudicar una responsabilitat urbanística a un enginyer. Cerdà va patir una campanya de desprestigi personal farcida de llegendes i mentides. De res va servir que fos d’una nissaga catalana originària del segle XV, ni que hagués proclamat la república federal catalana des del balcó de la Generalitat de Catalunya, per a que es difongués que «no era català». Domènech i Montaner assegurava que l’amplada dels carrers produiria unes corrents d’aire que impedirien una vida confortable. Com a afronta, va distribuir els pavellons del seu Hospital de Sant Pau en direcció contrària a l’alineament del carrer.El 1905, 50 anys després de l’aprovació del pla, Prat de la Riba manifestava una profunda indignació contra els governs que ens varen imposar la monòtona i vergonyant quadrícula en comptes del sistema que ell somiava de ciutat irradiada a partir de la vella capital històrica.


Ajuntament de Barcelona
Institut Cartogràfic

Blogs Visitats :
Barcelona, Imatges amb Història