Mapping Barcelona (6)

•El Ejido Barcelona (Tlahualilo de Zaragoza), Durango, Mexico

Population: 7
Elevation: 1,100 m.

El Ejido Barcelona is a town belonging to the municipality of Tlahualilo de Zaragoza in the state of Durango. Located at 1,100 meters above the sea level. It has 7 people: 5 men and 2 women, and 3 houses. It is but a ghost town, and prosperous market town, now only ruins remain decrepit.

Old water paradise. Other time was one of the largest producers of watermelon and cantaloupe in the country. Now only the remnants of a community that migrated from lack of water and drought, despite the construction of an irrigation system. It belongs to a series of properties that from 1891 to 1900 and began to found with names and other references peninsular Spanish provinces because of Spanish investors were concessions to exploit the land. Properties as la Providencia, las Rosas, Adán, Eva, El Zacate, El Zorrillo, Córdova, Valencia, Toledo, de la Tijera, de San Julio, San Francisco de Horizonte y Lucero, Horizonte, Arcinas, de Ceceda, Iberia, Madrid..

Of all the properties there is no trace of the original property. Only Tlahualilo village, which is the municipal seat, retains ownership of the offices of the Compañía española. El Ejido Barcelona was a place that lived 77 people with all possible comforts, and one of the most prosperous in the region. Celebrated as patron saint on March 18. So much water was now nothing … In the rainy season it is almost impossible to get there by car from the winding and earth chewy. If it is best to get rained on horseback, vehicles get stuck.

Mexico 1606

This is an interesting (and often despised) map of New Spain in 1606 by Hondius and Mercator. It covers the viceroyalty granted to Hernán Cortés after the conquest of the Aztec empire. This map is influenced by Ortelius map of 1579. Displays a combination of mapping known and speculative elements. Mexico City appears in the center-right as it was surrounded by water at the time of the conquest. The coast and mining regions in the north and west, and Lake Chapala (Chapalicum Mare), for example, are drawn with precision and rigor. However, when further north, in the sparsely explored, mapping becomes more speculative. The great inland sea to the north-west islands draws clearly drawn from indigenous legends.


In his letters to the Habsburg Emperor Charles V, king of Spain, the Spanish conqueror Hernan Cortes exalted deeds and describe the population and the wonders of the new territories he had conquered. This map, published with letters of Cortes, gave the Europeans the first image of the Aztec capital, Tenochtitlan. Although in ruins at the time of the publication of the map (1524), the island city, the district Aztec ceremonial center, has a mystical aspects of order and certainly enigmatic. The smaller map on the left represents the Gulf of Mexico.


Tlahualilo de Zaragoza

The original inhabitants of Tlahualilo Zaragoza were the tribes of the marjal, salineros, toboso, cocoyomes, tarahumaras and tepehuanes. These tribes lived around the lagoon known as Laguna del Caiman and Tlahualilo Lagoon. Baron Humboldt, scientist and historian, described as an island Tlahualilo lagoon in his work on the New Spain.

1851: The Spanish nationality Ibarra brothers along with a handful of men founded the first town in the northwest of what is now Tlahualilo, discover sulfur mine by name and give this place “The Lord of the Agony.”

In 1888 the family settled in the territory of the property of the La Campana. La Campana was the first to produce crops. Note that this property was built by the British Company that took possession of these properties at the end of the nineteenth century. Initially it was planned for the Spanish Company, but this could not pay the loans that had contracted with the Bank of London of Mexico. The goal of the company was to build 33 properties on Spanish agricultural workers and employees participate confidence. But it was just a project.

1895: Between 1891 and 1894 found numerous properties. Crop lands are opened to the properties of Providencia, Rosas, Adam, Eva, El Zacate, El Zorrillo.. Missing the last four, Barcelona, ​​Cordova, Toledo and Valencia, the latter also disappeared because of the cost water consumption.

1896: The Spanish saw the need for a strong hiring blacks, between 700 and 1,000 families who worked in the cotton harvest: up to two and a half million tons. For gastrointestinal diseases foreigners began to die, other people left, many were returned to the United States, primarily in Oklahoma, where they were originally.

The British Company, made what was the first work of irrigation: A channel which started from the left bank of the river Nazas at the height of which was the property of San Fernando. In this work we used 2,000 men with hours of 6 am to 12 a day, 3 to 5 in the afternoon, with the only working tools shovel and baiards lagoon.

Photography: Noe Macias

Excerpt from the blog  Encuentro Ciudadano  Lagunero, 3 June 2012

Last year Pedro Arrojo, professor at the University of Zaragoza, came to La Laguna for the second time. During his talk he confessed that, in his first time in our country, had asked the lagoons that give name. Great was his surprise to learn that we have been more than six decades lagoons orphans. It was then that he learned that up to half of the twentieth century here was great and unique wetlands. A Laguna region without lagoons. For millennia, from the last Ice Age, it was a desert periodically flooded by the two largest rivers in Mexico that never reach the sea: the Nazas and Aguanaval.

Zone of Silence

The Zone of Silence was documented for the first time in the 30’s by Francisco Sarabia, Mexican pilot who said his transmitter failed mysteriously while flying in the area. Since then, many people who have visited the area explained that the radio signals are broken into it, and leave compasses point to magnetic north. A logical explanation for this phenomenon could be the high concentration of iron from the constant fall of meteorites. Sometime in time, this large tract of land was under the waters of the Sea called Thetis, demonstrated by the presence of marine fossils in the area. The Zone of Silence there are endemic species as the desert tortoise and reptile unique in the world.

In the early 70’s when a rocket from NASA, the Athena, he lost control and went down in the region. Immediately a team of Americans to get the device to locate and hire some locals to help comb the area. Interestingly, despite all the resources used, including aircraft, research lasted for several weeks. Finally, locate the rocket, lay a short stretch of road from the station Carrillo, to remove the remains of the device and, in addition, in the event that were contaminated with radioactive waste, embarked several tons land area neighboring the site of impact. The operations were performed under a strong safety device, so that even the locals could see the remains of the rocket.

Soon came the version that just on the other side of the world, somewhere in Tibet and Nepal, was under the same area, so the area is regarded as a center where power was concentrated land .

Estado de Durango. Enciclopedia de los municipios.
Encuentro Ciudadano Lagunero
VII Photo Agency
Wikimedia Commons


Mapping Barcelona History (6) (1842-1847)

  • 1842-1843
Throughout the 19th century, the Spanish State (and, indeed, many other States throughout Europe) treated any conflicting issue (a revolt, the trade unions, or a political showdown), as if it was a problem of public order. And given that there were no specialized forces, he went to the only armed force available, which was the army. For years and years, the fundamental objective of the army will keep “the order”, suppressing any opposition to the State. Why Barcelona ended in 1842 and 1843 bombed. Girona in 1843 and Pamplona you had been in 1841. There is a second reason. At the time he was beginning to be a thriving anti-catalanism which caused everything that happened in Catalonia were enormously suspicious. More reason, therefore, for not having no contemplations with a city like Barcelona.

Una rebel·lió de Barcelona contra els conservadors va fer que es decidís nomenar Prim governador militar i comandant general de la província de Barcelona l’agost de 1843. Va ser al tram baix de la Riera d´Horta on va pronunciar la seva cèlebre frase “O faixa o caixa” (és a dir, o rebre la faixa de general, o la caixa per a l’enterrament) en veient l’alçament de Sant Andreu del Palomar a la Revolta de la Jamància, i va combatre amb energia els revolucionaris de la insurrecció que dominaven part de la ciutat i algunes zones pròximes, sometent Barcelona i Sant Andreu del Palomar a un dur bombardeig entre el 6 de setembre i el 18 de novembre de 1843, fins a derrotar-los i deixar la ciutat pacificada i amb una tercera part dels edificis derruïts.

  • 1846-1848

Més que no pas una guerra estrictament carlina, fou una revolta catalana contra la dictadura dels moderats (Ramón María de Narváez) i contra un seguit de mesures que pertorbaven la vida del país (quintes, aranzels), en la qual participaren, a més dels carlins (anomenats en aquesta època montemolinistes), progressistes i republicans.

  • 1847

La Universitat de Toronto ha lliurat la Guia de Barcelona para 1847, obra de Miguel Dubá y Navas. Per conèixer una mica més aquesta guia, i d’altres,  podeu dirigir-vos a Bereshit  i Piscolabis librorum. Per situar-vos geogràficament en aquella època, he escollit dos mapes militars excepcionals que dibuixen la plana de Barcelona de manera prou clara. Trepitjarem, doncs, una mica aquell sòl de la Barcelona a punt d’esclatar muralles enllà (i muralles endins).


Títol del mapa:

Configuración del llano de Barcelona comprendido entre la Sierra de Tibidabo y el mar, y desde el río Besós al Oeste de la montaña de Monjuic:: Puestos de la línea de circunvalación proyectada contra la Ciudad, ocupados actualmente por las fuerzas nacionales existentes, que serán reforzados, así como guarnecidos también con las tropas que lleguen los que no han podido ser hasta ahora por la escasez de aquellas según lo dispuesto al efecto por el Excmo. Sr. Capn. Genl. D. Miguel Araoz, hoy 21 de Setiembre de 1843.

A la Llegenda anomenada Advertencias, s’hi diu el següent:

1a. Los enemigos ocupan Barcelona y la población de S. Andrés del Palomar
2a. La linea de circunvalación que pasa por las casas más avanzadas del llano sobre la ciudad, unas al alcance de las 1.500 varas, y otras fuera de él
3a. La linea defensiva y contravalación* sobre las avenidas al llano contra los pueblos y caserios de la falda de la Sierra.
4a. La numeración del 1 al 52 indica las casas que han de ocuparse para la referida linea de circunvalación. La 5, 6 y del 53 al 73 las que lo han de ser para el establecimiento de contravalación.

* Línia que forma l’exèrcit sitiador per impedir la sortida dels assetjats.

Detalls, molt explicatius de la plana de Barcelona realitzat pel cos d’enginyers de l’exèrcit espanyol al 1847.  Podeu veure la versió íntegra a Barcelona (4).


Biblioteca Digital Hispánica
Enciclopèdia Catalana

Barcelona is also different

Per norma general, escrita i acceptada, els mapes, i plànols en general, solen estar orientats cap a la part superior del full, o marc que els conté, indicant que aquella és la direcció del Nord. I la toponímia bàsica, cotes, text descriptiu  i altres indicadors genèrics, escrits i descrits d’esquerra a dreta.

Però Barcelona es diferent.  Heu vist molts mapes en els que Barcelona estigui representada adequadament, es a dir, orientada al Nord? . Jo només recordo un plànol turístic penjat als quioscs de la Rambla. Probablement segueix en el mateix lloc.

Històricament s’ha representat Barcelona des del mar, port i porta d’entrada a la ciutat. Algunes ciutats costaneres són també així representades. La nostra és un al·legòric punt de vista que determina l’espai de connivència entre Llevant i Ponent.  Un punt on es creua l’Orient i l’Occident, l’intercanvi de cultures que venen de mar endins.

Per una altra banda, imagineu-vos Barcelona orientada correctament al Nord, cóm veuríem la quadrícula de Cerdà?. Doncs cauria estrepitosament cap el Llobregat, sense equilibri, i es que Cerdà va entendre que la seva quadrícula només podia ser representada en paral·lel al mar i a la muntanya perquè eren els espais que marcaven la pauta a seguir amb total coherència.

Us deixo amb dos mapes orientats al Nord.

Mapa detallat del port de Barcelona publicat per J & C Walker. Aquesta imatge correspon a la segona edició, que va ser lliurada per primera vegada el 1839 i corregida el 1860. Inclou els sondejos, noms de llocs, notes diverses de navegació, els plans detallats de les principals fortificacions de la badia, i la ciutat. El mapa és poc comú, la recerca ens portaria cap un exemplar a la venda a  Barry Lawrence Ruderman Antique Maps Inc. i una reproducció a l’Institut Cartogràfic de Catalunya.


Gravat calco-grafiat sobre paper, obra de Davies & Company per a l’Admiralty, Hydrographic Office, Londres. 1988

Font: Biblioteca de Catalunya.


Mapping Barcelona History (5) (1841-1860)

L’any 1818 Barcelona tenia 83.000 habitants. El 1850, només 32 anys després, la xifra havia augmentat fins als 187.000. L’àrea que ocupava la ciutat, però, restava invariable. Les muralles que envoltaven el nucli urbà feien impossible la seva expansió. Si la ciutat necessitava créixer, només ho podia fer en alçada, afegint plantes als edificis que ja existien o inventant-se nous espais a través d’arcs que permetien cobrir parcialment els carrers. En aquella Barcelona de carrerons estrets i traçat laberíntic mancaven l’espai i les infraestructures. Les cases no tenien ventilació. Les condicions higièniques eren pèssimes. L’esperança de vida era de 36 anys per a les classes benestants i de 23 per a les més humils. La ciutat s’ofegava. Paradoxalment, estava envoltada per un ample espai erm. L’obsessió defensiva havia fet imposar la prohibició d’edificar a tota l’àrea que quedés a distància de tret de canó.

Barcelona 1806. Sector actual Plaça Catalunya-Rambla Canaletes. Autor: Moulinier.

Barcelona 1806. Autor: Moulinier.

El 1841 l’Ajuntament de Barcelona va convocar un concurs per promoure el desenvolupament de la ciutat. L’11 de setembre de 1841 va fallar el premi a favor del doctor Pere Felip Monlau metge i higienista autor del treball Abajo las murallas, Memoria acerca de las ventajas que reportaría á Barcelona y especialmente á su industria de la demolición de las murallas que circuyen la ciudad  en el que es demanda una expansió des del riu Llobregat al Besòs.

L’àmplia difusió del projecte i l’impuls popular va provocar enfrontaments com el del 26 d’octubre de 1842 en què la Junta de Derribo va enderrocar part de la Ciutadella, fet que va provocar que el general Espartero bombardegés Barcelona des del castell de Montjuïc el 3 de desembre i ordenés la seva reconstrucció amb una despesa de 12 milions de rals a costa de la ciutat.

El 1853, un any abans de començar l’enderrocament de les muralles, l’ajuntament va començar a preparar-se per la següent etapa creant la Comissió de les Corporacions de Barcelona. Convertida més tard en la Comissió de l’Eixample; comptava amb representants de la indústria, els arquitectes Josep Vila, Francesc Daniel Molina, Josep Oriol Mestres, Josep Fontserè i Domènech, Joan Soler i Mestres, i representants de la premsa: Jaume Badia, Antoni Brusi i Ferrer, Tomàs Barraquer i Antoni Gayolà.

Barcelona per districtes. Sistema Acklin. Sala editor. 1855

Al 1854 el govern d’Espartero i O’Donnell donà llum verda al projecte que fou promulgat com a real ordre per Isabel II. Coincidia tot plegat amb l’annexió a la ciutat de les poblacions circumdants d’Horta, Gràcia, Sant Andreu del Palomar, Sant Martí de Provençals, Sarrià, Sants…

El 7 d’agost de 1854 van començar els treballs d’enderrocament de les muralles, en un nou context revolucionari de tendència progressista i alhora de crisi econòmica i de salut pública, amb un nou brot epidèmic del còlera.

Aquarel·la de Francesc Soler i Rovira datada l’any 1855 que mostra l’estat d’enderrocament de les torres i les muralles al sector de Canaletes, a l’espai actual del carrer de Pelai.

El 1855, el Ministeri de Foment va encarregar a Cerdà l’aixecament del plànol topogràfic del Pla de Barcelona, que era l’extensa zona sense urbanitzar per raons militars que hi havia entre Barcelona i Gràcia i des de Sants a Sant Andreu de Palomar. Persona molt sensibilitzada amb els corrents higienistes, va aplicar el seus coneixements a desenvolupar, pel seu compte, una Monografía de la clase obrera (1856), completa i profunda anàlisi estadística sobre les condicions de vida intramurs a partir dels aspectes socials, econòmics i alimentaris. El diagnòstic fou clar: la ciutat no era apta per a «la nova civilització, caracteritzada per l’aplicació de l’energia del vapor a la indústria i la millorar de la mobilitat[14] i la comunicativitat» (el telègraf òptic era l’altre invent rellevant).

Explanada de la Plaça de Catalunya, sense muralles en l’any 1858 segons una pintura de Marti Alsina, a la dreta l’estació dels FC de Martorell

Conscient d’aquesta mancança, Cerdà va començar sense cap encàrrec a estructurar el seu pensament, exposat sistemàticament molts anys després (1867) en la seva gran obra: Teoría General de la Urbanización. Un dels trets més importants de la proposta de Cerdà, allò que el fa sobresortir en la història de l’urbanisme, és la recerca de coherència per comptabilitzar els requeriments contradictoris d’una aglomeració complexa. Supera les visions parcials (ciutat utòpica, cultural, monumental, racionalista…) i es lliura a la recerca d’una ciutat integral.

El pla de Barcelona. 1861. Autor: Ildefons Cerdà i Leopoldo Rovira

L’any 1859 és l’any definitiu de l’eixample. El 2 de febrer, Cerdà va rebre l’ordre del govern central perquè verifiqués l’estudi per a l’eixample en un termini de dotze mesos. L’ajuntament reacciona immediatament convocant el 15 d’abril un concurs públic sobre plans per a l’eixample amb data límit el 31 de juliol, si bé es va ajornar al 15 d’agost. Mentrestant, Cerdà no perdia el temps, va acabar el seu projecte i es va dedicar a mostrar-lo -per guanyar suports a Madrid- a Madoz, Laureà Figuerola i al director general d’Obres Públiques, el marqués de Corvera.

Però el 9 de juny de 1859 és la data en què definitivament el govern central mitjançant una reial ordre, aprova el pla de l’eixample dissenyat per Cerdà. A partir d’aquest moment se succeeixen les picabaralles de tipus tècnic, polític i econòmic entre el govern central i el municipal. Pel que fa al concurs municipal, es van presentar tretze projectes, resultant guanyador per unanimitat el d’Antoni Rovira i Trias el 10 d’octubre de 1859. Seguint una reial ordre de 17 de desembre, tots ells més el de Cerdà varen ser exposats indicant la qualificació merescuda, abstenint-se l’Ajuntament d’avaluar el de Cerdà. El concurs estava dotat amb un premi de 80.000 rals, medalla d’or i el bateig d’un carrer amb el nom del guanyador, 10.000 rals i medalla de plata pel primer accèssit i 5.000 rals per als segon i tercer accèssit.

La qüestió queda definitivament resolta el 8 de juliol de 1860 en què el ministeri ordenà l’execució del Pla Cerdà.
El 4 de setembre de 1860 la reina possà la primera pedra de la primera casa de l’Eixample, la de Manel Gibert a Plaça Catalunya.

  • Projecte  Francesc Soler i Gloria.

El projecte de Francesc Soler i Gloria, que va obtenir el primer accèssit, plantejava un desenvolupament en quadrícula basat en dos eixos: un que seguia una línia cap a França paral·lel al mar i l’altre cap a Madrid per l’antiga carretera de Sarrià. Les dues convergien a la ciutat emmurallada. Proposava a l’altre costat de la muntanya de Montjuïc un barri industrial, idea precursora de l’actual Zona Franca. La connexió de la ciutat vella amb Gràcia la plantejava fent un nova avinguda que partia des de l’actual plaça de la Universitat. El seu lema era: «E».

  • Projecte Daniel Molina
D’aquest projecte no se’n conserva documentació, llevat de la solució proposta per a la plaça de Catalunya. El seu lema fou: «Higiene, comoditat i bellesa».
  • Projecte Miquel Garriga i Roca.

L’arquitecte municipal Miquel Garriga i Roca va presentar sis projectes. El millor qualificat responia a una solució de quadrícula que unia la ciutat amb Gràcia, deixant només esbossades les línies que haurien de continuar desenvolupant la futura trama. El seu lema fou: «Un sacrifici més per contribuir a l’Eixample de Barcelona».

  • Projecte Josep Fontseré i Mestre.

Josep Fontserè i Mestre era un jove arquitecte fill de l’arquitecte municipal Josep Fontserè i Domènech i va obtenir el tercer accèssit amb un projecte que potenciava la centralitat del passeig de Gràcia i enllaçava els nuclis veïns amb un joc de diagonals que respectaven les seves trames originals. El seu lema era: «No destruir per edificar, sinó conservar per rectificar i edificar per engrandir».

  • Projecte Antoni Rovira i Trias guanyador del concurs municipal.

Projecte guanyador, segons el consistori municipal,  basada en una malla circular que envoltant la ciutat emmurallada creixia radialment, integrant de forma harmònica els pobles del voltant a través d’avingudes. Es va presentar amb el lema: «Le tracé d’une ville est oeuvre du temps, plutôt que d’architecte».[11] La frase és original de Léonce Reynaud un referent arquitectònic de Rovira. La trama de Rovira respon a un model d’eixample contemporani i residencial com el Ring de Viena o el projecte Haussmann a París. Aquest model estava més alineat amb la futura Großstadt capitalista que reivindicaria la Renaixença i la Lliga [12] i es basava en la connectivitat de les diferents zones a través del transport públic i grans carrers radials.

Ja abans de la seva aprovació va comptar amb l’oposició municipal més per allò que representava (la imposició des de Madrid), que pel seu contingut. Les elits de Barcelona van actuar en contra del pla de la mateixa manera que ho estaven fent contra les creixents protestes populars. El caràcter antiautoritari, antijeràrquic, igualitari i racionalista del pla topava directament amb la visió de la burgesia que preferia tenir com a referent de nova ciutat París o Washington amb una arquitectura de caràcter més particularista. La figura de Cerdà també generava antipaties entre els arquitectes que no li podien perdonar l’afronta que havia suposat adjudicar una responsabilitat urbanística a un enginyer. Cerdà va patir una campanya de desprestigi personal farcida de llegendes i mentides. De res va servir que fos d’una nissaga catalana originària del segle XV, ni que hagués proclamat la república federal catalana des del balcó de la Generalitat de Catalunya, per a que es difongués que «no era català». Domènech i Montaner assegurava que l’amplada dels carrers produiria unes corrents d’aire que impedirien una vida confortable. Com a afronta, va distribuir els pavellons del seu Hospital de Sant Pau en direcció contrària a l’alineament del carrer.El 1905, 50 anys després de l’aprovació del pla, Prat de la Riba manifestava una profunda indignació contra els governs que ens varen imposar la monòtona i vergonyant quadrícula en comptes del sistema que ell somiava de ciutat irradiada a partir de la vella capital històrica.


Ajuntament de Barcelona
Institut Cartogràfic

Blogs Visitats :
Barcelona, Imatges amb Història

Quo Vadis, Barcelona (5)

•Barcelona (Townsville), Queensland, Austràlia

Superfície km²: 1.061
Habitants (Townsville) : 185.768 (2010)
Habitants (Kirwan, suburbi de Townsville) : 20.930

Imatge antiga del port de Townsville.

… a la dècada del 1960 hi havia la  Societat Espanyola del Nord de Queensland amb centre a Townsville. Encara que encabia tots els nacionals espanyols, era producte de les activitats d’uns quants catalans fervents d’Ayr. Sembla ser que, durant una sèrie d’anys, van celebrar en aquella ciutat el Dia de la Sardana per la Mare de Déu de Montserrat. Convidaven amb regularitat tots els espanyols del nord de Queensland a assistir a les danses folklbriques i altres festes… 

(3 de setembre de 1971, carta d’Agustin Andarraga Elizaran, president de la Societat Espanyola del Nord de Queensland, al director general de l’Instituto Español de Inmigración de Madrid).

Kirwan, barri de Townsville, o l'anomenat Barcelona Gardens

Un dels personatges fundadors de la Societat va ser el català Bruno Tapiolas, un ric plantador de sucre i negociant d’Ayr. Amb el temps muntaria un barri a la ciutat de Townsville amb el nom de Barcelona Gardens. Va posar noms catalans i espanyols als carrers. Els carrers es diuen Tarragona, Sabadell, Lloret, Girona, Barcelona, Catalunya, Tapiolas, Droguet, Gaudi…

Barcelona Street cantonada a Montilla Street. Google Street View.

Processó a Townsville. Any 1919.

Després de donar-li moltes voltes, he arribar a la conclusió de que aquesta Barcelona de Queensland, oficialment no existeix. En el seu moment va haver un gran desplegament mediàtic pel fet de la creació d’una urbanització amb arrels catalanes (espanyoles per extensió) a Austràlia (veure La Vanguardia i ABC), però tot va se un bluf patriòtic de la época, el esplendor del régimen dando sus frutos... La Barcelona Gardens, així anomenada (nom poc lloable per a una ciutat), no era un municipi, sinó més aviat, una urbanització a Kirwall, suburbi de Towsnville. Amb el temps s’ha anat copiant d’un indret a un altre la idea de la ciutat, municipi o suburbi, sense comprovar le veracitat de la història. Tinc els meus dubtes més que raonables.


A Mena Creek hi ha un complex anomenat Paronella Park, a prop d’Innisfai1. José Paronella era de Barcelona i va arribar al nord de Queensland el 19 11. Va treballar com a tallador de canya, miner, recol·lector de fusta i plantador. El 1926 va tornar a Catalunya per casar-se amb la seva novia. Va estalviar. Va emprar bé els diners estalviats. Va abandonar el dur treball de tallar canya, dedicant-se a la compravenda de terrenys amb plantacions. Va tornar al seu poble anys després. Massa temps. La seva nòvia s’havia casat i tenia dos fills. Però ell havia de tornar a Austràlia amb la seva dona. L’ex núvia es va convertir en cunyada. José es va casar amb Margarida, la germana petita. El viatge de nuvis va ser una llarga travessia en vaixell fins a arribar a Queensland. Cinc anys després, a 1929, va comprar el terreny en el qual s’assenta el Parc Paronella.

Durant anys havia anat planificant el projecte. Sabia molt bé el que volia. El terreny tenia tres nivells. En el superior, va construir la casa de pedra i avui museu. En el nivell intermedi, El Castell, un edifici amb un gran saló i escenari. S’utilitzava com a sala de projecció de pel·lícules, representacions teatrals, banquets o sala de ball. La il·luminació variava segons la finalitat amb que s’utilitzés. Ja en aquell moment comptava amb una esfera giratòria, recoberta de miralls, que reflectien llums de diferents colors. José incorporava al seu parc els avenços tecnològics als quals tenia accés. Al 1933 va comprar una planta hidroelèctrica que cobria les necessitats del parc. La primera del nord de Queensland. En el nivell més baix, jardins, pistes de tennis, zona de jocs per als nens, piscina natural al costat de la cascada, taules, bancs, fonts, un edifici amb cuina, bar i cabines perquè els banyistes puguin canviar-se i deixar la roba . I els racons del parc:. escales, edificis, taules, baranes, jardineres, ponts, tot va ser construït amb ciment, reforçat amb trossos de via ferroviària. José va plantar 7.000 arbres: aurons, pins, nogueres, roures i els espectaculars kauri, formant un passadís entre aquests alts arbres que arriben a superar els 1.000 anys. Va haver de ser un lloc molt agradable. José oferia a tothom allò que a ell li hauria agradat trobar en els anys més durs de la seva existència. Va incorporar un “Túnel de l’Amor”, que podien travessar les parelles per arribar a un amagat racó del parc amb un petit salt d’aigua. És fàcil imaginar com va ser el parc. Al vespre s’activava el sistema d’il·luminació. Llums, focus, ben situats i orientats, convertien el Parc Paronella en un lloc especial, fora d’aquest món, on qualsevol somni podia convertir-se en realitat.

El parc està molt degradat per un incendi, el 1.979, i diverses inundacions. José va morir el 1948 d’un càncer, Margarida el 1967. Els seus descendents van vendre la propietat el 1977.

Townsville City Council
El Bert torna a Catalunya blog

Quo Vadis, Barcelona (4)

•Barcelona (Pelynt), Cornwall,  Gran Bretanya

Superfície km²: 46,76
Habitants (Pelynt) : 1.124 (2001)
Habitants (Barcelona) : 16 (cens 1891)

Barcelona, petit llogaret a Cornualla:
Barcelona, a small village in Cornwall:

[English version to the end of Post]

Els primers indicis escrits d’aquest indret daten de 1637 quan apareix un contracte d’arrendament que fa referència a un tal Andrew Dyer que va construir, a càrrec seu, un habitatge i una botiga de ferrer a Trelawne Cross. El nom Barcelona apareix per primera vegada en documents cap l’any 1740, l’àrea va ser anomenada així en memòria d’un dels fills de Sir Jonathan Trelawny, Henry, que van morir quan el seu vaixell es va enfonsar davant de les Illes Scilly el 1707. Tornava d’Espanya on havia lluitat a la Guerra de Successió en la defensa de Barcelona el 1705. Va morir amb l’almirall Sir Cloudesley Shovell a bord del HMS Association durant el desastre naval de les illes Scilly 1707.

L’estiu de 1707, una força combinada d’anglesos, austríacs i holandesos sota el comandament del príncep Eugenio de Savoia, va intentar prendre el port francès de Toulon. Durant aquesta campanya, que va tenir lloc del 29 de juliol al 21 d’agost Gran Bretanya va enviar una flota per donar suport naval. Dirigit pel Comandant en Cap de la flota britànica, Sir Cloudesley Shovell, els vaixells van navegar cap el Mediterrani, van atacar Toulon i varen causar danys a la flota francesa atrapada en el lloc. La campanya en general va ser, però, infructuosa i l’aliança va ser finalment derrotada pels franc-espanyols. La flota britànica va tornar a casa des de Gibraltar cap a Portsmouth a finals d’octubre. La força sota el comandament de Shovell consistia en quinze navilis. L’enfonsament de la flota naval britànica a les illes Scilly, de quatre grans vaixells i més de 1.400 mariners perduts en la tempesta, va ser un dels majors desastres marítims de la història de les Illes Britàniques. Es va determinar més tard que la principal causa del desastre va ser la incapacitat dels navegants per a calcular amb precisió la seva posició.

En 1740 la família Jago vivia a Barcelona ​​on tenien una casa amb jardí i hort. John Jago, la seva dona Elizabeth i el fill, Thomas. John va viure a Barcelona fins el 1881 quan es va jubilar com a ferrer. Vivia amb la seva neboda Mary Light i la seva família.

Trelawne House 1901

Durant tot aquest temps, les poques mansions de Barcelona, han estat ocupades, segons demostra el cens, per diverses famíles: William Andrew, un fuster de 60 anys i la seva esposa; John Tincomb de 48 anys i Susan Tincomb de 45; Samuel Rundle de 30 anys, sabater, la seva esposa i els seus dos fills; els Olver, Thomas Reddicliffe el cotxer dels Trelawne; Thomas A Wakeham, fuster; Joseph Light, ferrer i agricultor; etc…

Tomba de John Jago, ferrer

Gravades en una pedra de la casa, hi ha dues dates: 1856 i 1857 amb les inicals WLST i FCST. La ferreria encara existeix.

L’original Trelawne House, llar de la família Trelawney, va ser construïda al segle XIII. Sir Jonathan Trelawny va ser un dels set bisbes empresonats a la Torre de Londres el 1688 per negar-se a aplicar la Declaration Of Indulgence vers els catòlics, del rei James II, sent jutjat per sedició, però va ser absolt. Ell és el subjecte de la de l’Himne de Cornualles que porta el seu cognom. La casa pairal prop de Tregarrick era la llar dels Winslades. John Winslade va ser executat el 1549 pel seu suport a la rebel·lió de la Cornish Prayer Book.

L’annexió de Cornualla al regne emergent d’Anglaterra ha estat un procés llarguíssim i avui encara polèmic. Hi ha dues escoles de pensament, una que argumenta que Cornualla va ser completament absorbida per Anglaterra, i una altra que argumenta que Cornualla mai ha format part d’Anglaterra i que les lleis fetes per l’Estat anglès en l’Edat Mitjana, i reconfirmades més recentment, donen suport a l’argument que afirma que Cornualla és un país autònom.

Durant l’Edat Mitjana, Cornualla va ser reconegut com una província separada, anomenada Gal·les Occidental (West Wales) en alguns mapes, amb el seu propi estatus i títol subordinat a la corona anglesa, i amb la seva pròpia diòcesi. La designació de Cornualla com un ducat amb el seu títol de duc atribuït al primer fill i hereu dels reis anglesos, la qual cosa continua essent.

Les illes Biritàniques cap l'any 802. Imatge de la University of Texas at Austin

La Carta de Perdó (Charter of Pardon) de 1508 va constituir un tractat ofert als còrnics després de 1497 que indicava que els governants anglesos miraven de reconciliar-se amb els còrnics. La Carta afirma que “Cap Llei o Estatut [de Westminster] tindrà cap efecte sobre els Stannaries sense l’aprovació i el consentiment dels vint-i-quatre stannators (membres del Parlament de Cornualla). Per tant, la Carta ampliava el poder del Parlament Stannary còrnic tot assegurant-li l’autoritat per bloquejar lleis reials per tal que no entressin en vigor a Cornualla. Això li va conferir el poder de vetar qualsevol llei del Parlament de Westminster i garantia que Westminster no pogués dissoldre el parlament còrnic.

 La Reforma va marcar el començament de la davallada del còrnic. Els efectes generals de la Reforma han estat considerats com la causa principal de la davallada del còrnic que va marcar el final d’una era, una era en la qual el còrnic s’havia anat desenvolupant. Sis factors principals han estat identificats com a iniciadors de la davallada:

1. La Guerra del Devocionari (Prayer Book War), i el subsegüent “terror blanc”, va ser una de les primers causes de la davallada del còrnic atès que van morir 6.000 còrnics, una tercera part de la població masculina que parlava aquesta llengua. El còrnic va ser estigmatitzat com una llengua “endarrerida” i una llengua de catòlics potencialment lleials als enemics d’Anglaterra.

2. Relacions amb els bretons. Els vincles tradicionals amb la Bretanya es van veure greument reduïts després de la Guerra del Devocionari de 1549, i l’any 1532 la Bretanya va ser annexionada per França.

3. El College de Glasney i altres centres d’estudi que es trobaven en monestirs com ara Crantock i que havien estat la font literària principal en còrnic van ser prohibits l’any 1545.

4. L’anglès es va introduir en els serveis religiosos l’any 1549.

5. La Bíblia no es va traduir al còrnic.

6. El creixement de les ciutats i del comerç va presenciar l’expansió de l’anglès al centre i l’oest de Cornualla, i la seva utilització es va estendre més enllà de la petita noblesa.

L’any 1549, la Rebel.lió del Devocionari va tenir unes conseqüències desastroses per a la llengua còrnica. Els fets indiquen que la violència política impulsada per l’Estat va dur a una greu davallada en el nombre dels parlants del còrnic, i resistència o por per part dels supervivents còrnics de transmetre la llengua a la generació més jove.

Camden's Britannia, 1576

Genuki Genealogical information of  UK and Ireland
Cornwall Online Census Project
Cornwall Council
A Vision of Britain
UK Genealogy Archives
Cornwall Online Parish Clerks
Mercator Dret i Legislació Lingüístics

English version ↓

Continue reading